El bàsquet base, ha de mirar el bàsquet senior. Com sempre dic, per una raó bàsica: és el destí de tots els jugadors que passen per les nostres mans, i en molt pocs anys. A més, qualsevol entrenador té legítimament el dret d’emmirallar-se amb altres, igual que fan els jugadors.
Des d’aquest punt de vista, m’agradaria presentar algunes distincions de lideratge dels entrenadors, sobretot per animar a tots i totes a ser un mateix, i a veure que tot estil té virtuts i limitacions. I que si un estil t’agrada i t’identifica, l’has de poder desenvolupar lliurement i amb convicció, sense pors, sense escoltar massa consells de ningú, doncs les persones donem consells des del nostre mapa (la nostra manera d’entendre el món), no des de la veritat. Això si, cové idetificar les limitacions i fer el possible per equilibrar-les.
No pretenc jutjar perquè per sobre de tot, els tinc admiració i respecte a tots.
Saras Jasikevicius. Representa un model que combina molt carisma, autoritat, exigencia. Això aporta molta disciplina, esforç i els rols i les normes molt clars. També mostra molta ambició. A canvi, però, deixa molt poc espai pel bàsquet del jugador, ja que la necessitat extrema de control, ho impedeix. Necessita marcar el camí de la tribu. Quasi sempre el segueixen, però en realitat li és igual, ell sempre marcarà cada centímetre del camí.
Chus Mateo. Un lideratge de perfil baix, amb poc carisma, que permet molt protagonisme i marge al talent i a la inspiració del jugador. A canvi, però, costa mantenir una línia de regularitat de joc i de nivell de sacrifici defensiu. També mostra una limitació en la claredat en els rols i les exigències. Això si, és un equip que si arriba a les finals, té moltes possibilitats de guanyar perquè els jugadors se senten els reals protagonistes, i això pot ser clau. Està en mans de la tribu.
Ibon Navarro. Lideratge transparent, amb un gran equilibri entre el cuidar i l’exigir. Proper al jugador, emocional. Amb el rol molt clar d’entrenador i alhora es fusiona amb l’equip. Transmet i encomana estat d’ànim. Això és arma de doble fil també, com tot. Si l’estat emocional es complica, com que l’entrenador es fusiona amb l’equip, costa de donar la volta. És un més de la tribu, el més savi, però un més.
Txus Vidorreta. És un entrenador de dinàmica i de seguretat. Transmet molta seguretat sobretot. Coneix les claus i fa unes apostes claríssimes. Totalment identificable el seu joc. La contrapartida és el poc marge que té per a sorprendre. També la seva seguretat a vegades es transforma en “xuleria” o arrogància i això li perjudica a la seva imatge. Es el típic líder defensor de la seva tribu contra les amenaces de tot tipus que venen de fora. A vegades inventades.
Carles Duran. Representa el lideratge del sentit de pertinença, la co-responsabilitat i la implicació. Escolta els jugadors, dóna oportunitats als joves, és l’entrenador ideal per un club que representa una cultura molt identificada de fer les coses. A vegades no pot agafar “el mando” com la situació requeriria, a nivell direcció o comunicació. Pertany a la tribu des que va néixer. Cuida la seva tribu.
Joan Peñarroya. El líder que va de cara, amb tot des del principi, un líder que està connectat sempre amb el repte, i li agrada. Ha dotat el seu equip d’aquest caràcter de tot o res. I juga des d’aquí. Capaç de fer el millor bàsquet d’Europa, però no sempre surt bé. El més guerrer de la tribu.
Per últim, Alex Mumbru, Jaka Lakovic. Dos entrenadors que fins fa relativament poc estaven jugant, i han tingut oportunitats ràpides d’entrenar a l’elit. No els tinc massa identificats, encara.
Els equips son tribus, i els entrenadors, vulguem o no, representem un rol de lider que marca la personalitat de la tribu. Espero que us hagi agradat aquest exercici metafòric i que us faci pensar... on m’identifico? I en cada cas, preguntar-te:
Allò que penso que són les meves fortaleses... en què limiten a l’equip?
I allò que penso que són punts febles... quines oportunitats ofereixen a l’equip?
Salut i bàsquet!