La pretemporada és un moment sempre de molta activació per part de tothom. La il.usió és màxima, i la motivació també. Avui m'agradaria aprofundir sobre què passa amb la motivació, no en els pics, com per exemple la pretemporada, sinó en perspectiva, en l'arc de vida esportiva. És un text obert i fil.losòfic. Fins i tot un punt espiritual diria. Pertant requereix una lectura pausada i reflexiva.
Ja fa anys que dic als entrenadors que busquin inspiracions i influències fora del bàsquet. Daniel Pink parla de la motivació intrínseca (la que surt de dins de la persona) en les seves xerrades i llibres. La podriem resumir en tres grans eixos: autonomia, mestratge i sentit.
Una pregunta important quan parlem de motivació és: què vull aconseguir com a jugador? podriem dir coses com superar el defensor, ficar més tirs, millorar com a passador... sisi però, què vull? Per què jugo a bàsquet? Gaudir, jugar bé i competir. Si aquests tres punts es compleixen en la meva percepció, el meu arc de vida esportiva serà llarg i positiu.
Per això el jugador es posa a les mans de l'entrenador, perquè l'ajudi a gaudir jugant bé i competint. La motivació intrínseca es desplega doncs en mestratge a través de l'aprenentatge -aconseguir ser cada cop millor en allò que m'apassiona-. El sentit ens el dóna la competició. L'autonomia, per últim, és el que no pot destruïr l'entrenador. Entrenar és posar un marc al joc, que ja té per naturalesa el que representen les normes del joc. Alerta doncs, en no respectar aquest principi de la motivació, i posar marcs excessivament rígids en cada tasca, entrenament i model de joc.
La gran pregunta per a l'entrenador passa a ser doncs: com ensenyo (mestratge) mentre facilito que el jugador senti que gaudeix jugant (autonomia), i aconsegueixo que l'equip i cada indivu competeixin sempre?
Paradoxalment, com més aprofundeixo, més me n'adono que la vida funciona millor quan no sabem. Quan no podem preveure.
No saber implica no limitar. Un jugador, sense els meus límits, quins límits té?
Si l'única clau de l'aprenentatge dels jugadors fóssim els entrenadors, creariem clons. I obviament no és així.
La vida del jugador és una lluita contra els límits que li van posant els entrenadors. Alguns límits l'ajudaran, i altres el perjudicaran.
Fa temps que vaig descobrir una xerrada impressionant, del Sr. Pico Iyer, sobre el poder del que no sabem (al final del post)... en rescato unes frases:
".... El coneixement és un regal impagable. Però la il·lusió del coneixement pot ser més perillosa que la ignorància. Pensar que coneixes el teu amant o el teu enemic pot ser més traïdor que reconèixer que mai els coneixeràs." (aqui podem posar el bàsquet, el jugador, etc... en lloc del teu amant, o enemic)
"... L'única cosa que he après és que la transformació arriba quan no estic al capdavant, quan no sé què vindrà després, quan ja no assumeixo que sóc més gran que tot el que m'envolta. I el mateix passa en l'amor o en els moments de crisi...."
De sobte, tornem a ser en aquell trishaw i ens desplacem pels carrers amples i ben il·luminats; i ens recorda, realment, la primera llei del viatge i, per tant, de la vida: només ets tan fort com la teva disposició a rendir-te. Al final, potser, ser humà és molt més important que estar plenament en el coneixement."
La meva conclusió és que l'essència de l'aprenentatge, que ha de sentir el jugador, no ens pot excloure. Nosaltres també hem d'anar al no saber, a l'aprendre amb ell. Moltes vegades el jugador no apren perquè nosaltres no estem aprenent amb ell. Perquè actuem des del rol del que sap. La fantasia del saber ens dona seguretat, si! Però... ens impossibilita facilitar l'aprenentatge?
Si entrenem només des del control i la planificació, inconscientment ens col.loquem per sobre del bàsquet i de la vida, i de l'arc de vida esportiva dels nostres jugadors. Mantinguem-nos curiosos, oberts i tenint cura de no trepitjar els tres elements de la motivació intrínseca. El bàsquet ja farà la resta. Rendim-nos a ell.
Comments