Sempre és un repte escollir bé les paraules. Les necessitats de l’entrenament evolucionen més ràpid que nosaltres els entrenadors, i esdevenen, precisament, nostre motor per evolucionar. Fa molts anys que la part mental del jugador s’intenta treballar. Crec que desenfocadament. Perquè del que es tracta és de traballar la part humana de l’entrenador, la seva consciència. I concretament la seva competència per gestionar i desenvolupar persones, a través del bàsquet.
Com que no ho enfoquem així, entrem en un debat estèril i confús sobre si la psicologia o el coaching, o el tema mental-emocional, etc... Tots els que tenim sensibilitat en aquest tema tenim opinions diverses i canviants. Perquè tot evoluciona molt ràpid, almenys per mi... Bé, tots no, n’hi ha que tenen la veritat absoluta perquè parlen des de la ciència. Per mi les ciències són imprescindibles, però són eines, al servei de l’experiència humana. D’una experiència humana imperfecta, dinàmica, diversa, enriquidora, reptadora i fascinant.
Crec fermament que els entrenadors hem de ser cada vegada més humans, mentre som cada vegada millors en coneixement, per suposat. La immensa majoria de jugadors no tenen problemes mentals, simplement NO són vistos com a éssers humans, per les mirades d’entrenadors que creuen que quan fan d’entrenadors no han de ser éssers humans. Com sempre, m’incloc. A vegades també em passa sense adonar-me’n.
Pensant, recordant, analitzant, arribo a aquesta conclusió: hi ha una mena de bucle virtuós, que busca rendibilitat en l’aprenentatge des de la mirada humana conscient –no estríctament tècnica- , que és el següent:
Connectar (mirar, somriure)
Empatitzar (escoltar, entendre)
Seleccionar coneixement
Transmetre coneixement
Confiar (adjudicar rols, prendre decisions i accions que representin oportunitats)
Exigir (claredat, fermesa, conflicte)
Acceptar (fins on arriba el jugador, repensar missatges, estratègies, autocrítica)
Cuidar (animar, ajudar)
Ni és científic ni és a cap curs. Simplement és posar nom a l'experiència humana de l'entrenador. Veig que quan em salto etapes, no funciona bé.
Em ve al cap el cas d’un jugador que he entrenat en algun moment de la meva història. Penso que ha de fer de base (podriem generalitzat, dient que l’entrenador pensa que el jugador ha de fer un canvi de posició), selecciono coneixement i el transmeto, confio, exigeixo... i no funciona!!! Fins que no accepto això, i no em dedico a preguntar, escoltar i empatitzar, no puc comprendre per què no funciona, i pertant, veig que cal canviar i repensar l’estratègia. I així, fins que la trobem! En aquest cas, he entrat al bucle correcte en la fase d’acceptar. Si no entro per aqui, segurament perdem la relació i, pertant, jo ja no el puc ajudar? No ho sé, mai ho sabrem. Pensem-hi.... El que si sé, és que en el passat, en situacions semblants, no hem acabat gens bé, ni amb l’èxit en assolir el repte del canvi de posició, ni/o en la pròpia relació personal.
Un problema, tornant a la realitat, és que la major part del temps i de la preocupació de l’entrenador és adquirir coneixement per transmetre. I això és només una petita part de l’impacte cap el jugador. Obviament no tinc cap estadística que ho demostri, perquè no es pot tenir. Arribo a aquesta conclusió repassant la meva experiència pròpia i de molts altres.
Connectar i empatitzar és cada cop més decisiu, per poder decidir quin és el coneixement que he de transmetre, i fer-ho. Això obre la porta a encertar en com confio i exigeixo. Després em cal acceptar, repensar i redissenyar, mentre cuido el jugador, reconeixent el seu esforç i la seva dedicació. Això em permet connectar i així re-començar el bucle.
L’entrenador conscient és el que integra aquest procés. L’entrenador ha de veure com a clau la seva formació en competències de lideratge, però no fórmules màgiques, sino un real desenvolupament (no és el mateix que coneixement) de les competències de comprensió i gestió personal, relacional i sistèmica.
Sé perfectament que això està lluny de la realitat. Però la inquietud d’aprenentatge de l’entrenador és tan gran que tinc la certesa que es pot realment fer les preguntes necessàries que el portaran a noves respostes. Per exemple:
· Com connecto a nivell personal?
· Quina capacitat d’escolta tinc?
· Quina qualitat té la meva comunicació amb els jugadors?
· Amb quin criteri selecciono i transmeto el coneixement?
· Com impacten les decisions que prenc en la confiança dels jugadors?
· Des d’on exigeixo?
· Com accepto la realitat de cada procés, de cada jugador, de cada equip, de cada moment?
· Com cuido?
I després de respondre sense enganyar-se, la última pregunta: què faré per millorar en tots o algun d’aquests apartats?
Salut i bàsquet.