És una situació que es dóna dins un equip, en equips d’un mateix club, i també dins la competició. I el primer que se m’acut és dir que cal acceptar-ho. No lluitar contra això. És normal. Tot i que a la societat actual sembla que queda molt bé parlar de que tots som iguals, no és veritat. I la necessitat d’igualar, pertant, no és orgànica. Si acceptem la realitat (veure post "per a què ens preparem?") podem fer coses, no per canviar-la, o per queixar-nos. Sino per afrontar el repte i fer el nostre treball com entrenadors.
La segona cosa, és que, com que no tots som iguals, no podem tractar tothom igual. Els jugadors més bons de l’equip, tenen uns rols, i unes dinàmiques diferents dels jugadors menys bons.
Comencem per aqui, per les diferències de nivell dins un equip. Premisses:
1.- El nivell de treball s’ha de fixar en funció del nivell més alt que hi ha dins l’equip. Si la diferència és extrema, el millor ha d’estar en un altre equip, o els pitjors han d’estar en un altre equip. Del mateix club, o d’un altre club. Aquesta premissa ens permet diverses coses. En primer lloc, el(s) jugador(s) més destacat, té repte de treball i exigència. En segon, el nivell mig de l’equip tendeix a pujar molt durant la temporada. En tercer lloc, els menys bons estan en un punt de sobre-exigència, i han de tenir recompensa, encara que a vegades no arribin als mínims que prefixem. El que no podem fer es posar un llistó fixe, sabent que alguns no arribaran.
2.- Tots els jugadors que tinc per entrenar, els tinc per jugar. I han de jugar. No tots igual, però tots. Aqui la feina principal està en dos apartats: gestió dels equilibris en les rotacions, i assignació de rols clars. Un jugador que no arriba tècnicament, pot arribar físicament? Pot arribar tàcticament? Comunicativament? El que sigui, però segur que arriba en algun apartat. Cal donar rols d’acord amb això. Pel que fa a les rotacions, els jugadors de pocs minuts es poden gestionar. Aprofitant moments favorables, faltes, inicis de partit o període, també equilibrant, quan entra en rotació un jugador de pocs minuts exterior, tenir els forts a l’interior, o fer una orientació de joc ofensiva o defensiva que li permeti aportar valor durant l’estona que és en pista.
Anem ara a explorar les diferències de nivell dins un mateix club. Clubs que tenen equips d’alta competició i també equips socials (veure primer post del blog).
Espais on poden tenir igualtat, en les coses que no tenen a veure amb el nivell, com per exemple, presència a xarxes, temes materials, etc... També en qualsevol activitat de club, institucional, campus, organització o participació en tornejos, etc...
Espais de diferència. Els equips que competeixen a alt nivell han d’entrenar més hores i amb preferència de millors pistes. Han de tenir staffs més preparats per entrenar aquests equips. Han de cobrar més i tenir més exigència de tot tipus. Una molt bona manera de fer créixer entrenadors és posar els més joves entrenant equips socials, i alhora fer d’ajudant en equips competitius. I que sàpiguen entendre també que el que fan a equips d’alta competició no els serveix per equips socials. Els serveix per aprendre, per ajudar, per agafar perspectiva.
La clau en aquesta realitat, és que el club ha de tenir un discurs clar en la diversitat. No uniforme. Els tres tipus d’equips (social, de competició i d’alta competició) ben classificats i pertant configurats. També les quotes s’haurien d’ajustar d’acord amb el nivell de cada equip. I les expectatives. Per mi el missatge és que tots els jugadors i equips mereixen el mateix respecte i cura, però diferent exigència i condicions de treball, d’acord amb les diferents motivacions i capacitats.
Finalment, si parlem de diferències de nivell dins la mateixa competició, la realitat és molt complexe. Des de clubs que apunten equips a nivells més baixos del que tocaria per guanyar més, fins a clubs que apunten a nivells més alts per retenir jugadors encara que a la realitat no poden competir com equip en aquest nivell. Penso que aquest és el primer debat a formular. No és veritat que apuntant o jugant a un nivell més alt, hi haurà més aprenentatge. Depèn de la realitat. Per exemple, un equip social, és infinítament millor ser a nivell B guanyant molts partits que a nivell A perdent-los tots. Un equip d’alta competició es pot mantenir a Preferent A tot i assumir que perdrà més que guanyarà, precisament per l’al.licient de poder competir contra els millors i poder estar vivint aquesta realitat.
Si tots els punts anteriors són clars i es treballen amb coherència, passarà menys vegades que un equip es trobi “fora de lloc” en la competició. Tot i això, un cop superada la fase d’escollir o trobar-te amb un determinat nivell, quines coses hem de tenir en compte per aprofitar la realitat que ens ha tocat? Simplifico al màxim!
1.- Tots els jugadors s’han de sentir necessaris.
2.- Tots els jugadors han de trobar orientació de l’entrenador vers la seva millora
A partir d’aqui, cada entrenador, club, tindrà les seves prioritats, idees, filosofia... personalment, penso que si es compleixen aquests dos punts, en bàsquet base, tot hauria de ser possible.
Comments