top of page
  • Foto del escritorXavier Garcia

Les lleialtats de l'entrenador

“Confia en els teus budells. Aquesta és la primera llei del lideratge. Quan has fet el teu moviment, has de mantenir-te en la teva decisió i viure amb les conseqüències, perquè la teva lleialtat número u ha de ser per a l'equip."

Phil Jackson, Cistelles sagrades" (1995)


Durant la setmana passada vaig tenir el privilegi de fer sessions de coaching-lideratge amb més de 20 entrenadors de futbol. Vaig sentir molts trets comuns, tot i que eren persones de tot el món que formen part d’un master del que sóc professor a MBP School. La majoria estan en etapes de desenvolupament, en clubs i acadèmies. I vist en perspectiva, identifico una realitat que es resumeix en un dels molts equilibris que ha de sostenir també l’entrenador de bàsquet base. L'equilibri de les lleialtats


1) Les meves idees, els meus valors, el que sento que em dona coherència, autoritat i lideratge. El meu model de joc, la meva fil.losofia, etc...

2) Les necessitats individuals dels jugadors, que són els reptes d’aprenentatge, la comunicació individutlitzada, els rols i la orientació del treball i de la competició.

3) Protegir el somni o la visió de l’equip/club/organització.


Quan comença la temporada és moment de treballar sobretot en els dos primers apartats, sentar les bases de treball, consolidar hàbits, anar treballant perquè l’equip entengui què s’espera d’ells des del meu rol i la meva responsabilitat. També és un període on anem coneixent els jugadors i la simple escolta del dia a dia, a través del bàsquet en si, les actituds i la manera de relacionar-se uns amb altres, va marcant els diversos rols que cada jugador representarà aquesta temporada en aquest equip. També és bon moment per fer la diferenciació entre compromís-objectiu-somni.


El compromís és tot allò que fa referència a actituds i actuacions que només depenen de la meva voluntat. La puntualitat, l’assistència a entrenaments, la concentració, la comunicació, la disciplina, etc...


Els objectius representen continguts de treball que cal aprendre i anar portant mica en mica a la competició. Individuals i col.lectius. Traduït al bàsquet serien els treballs de bàsics corporals (equilibri, coordinació, relació amb la pilota, i treballs compensatoris i de condició física), fonaments (tir, finalitzacions, bot, passada...) i operatius tècnico-tàctics (situacions 2x2 i 3x3 que el joc ens presenta). També són objectius com ens preparem pels partits, plantejaments, i tot el creixement que es va donant durant la temporada. Aquesta part no només depèn de la nostra voluntat, també de la nostra capacitat d’aprendre, la nostra voluntat d’aprendre i la nostra capacitat de demostrar en la competició.


El somni és allò que clarament no depèn només de nosaltres. I té a veure amb la competició. Per això diferenciem objectiu , de compromís i de somni. El somni és un far, una il.lusió, una font de motivació que ens empeny a mantenir els compromisos i afrontar amb mentalitat adequada els objectius.


Quan un equip es posa un somni que és gran, inspirador, obre les portes a quelcom més que gaudir o pertànyer a un equip. Obre les portes al sentit d’esforç, dedicació i sacrifici. I això és també un aprenentatge per la vida, incalculable. Si vull quelcom especial, no hi arribaré amb facilitat. Fins quin punt estic disposat a lluitar per això? Ho vull tot fàcil? Puc transitar per la frustració, normalitzant-la per poder-la superar? Té sentit per a mi anar més enllà de l’estricte interès o gaudi personal?


L’entrenador, a mesura que avança la temporada ha de fer equilibris i ha de tenir en compte, pertant, que haurà de fer renúncies als punts 1 i 2, si vol donar vida a protegir el somni col.lectiu. Treballar la flexibilitat, la paciència, i prendre decisions que a vegades aniran en contra d’ell mateix, o d’algun dels jugadors. A mesura que la temporada arriba al seu final, potser més. I com més decisions, més possibilitat d’equivocar-nos.




Acabo amb una anècdota del mestre Phil Jackson (veure el documental de Netflix “The last Dance”) on, enmig de la sèrie final dels playoof, Dennis Rodman va abandonar sense permís la concentració. Phil el va fer jugar l’endemà, i va explicar que el seu rol principal com entrenador, en aquell moment final, era simplement protegir la visió de l’equip, que no era altra que aconseguir el darrer anell de campió per tota una generació. Haver posat per davant la disciplina o l’ego de l’entrenador, en aquell moment, hauria perjudicat l’equip, i molt possiblement no haurien aconseguit el somni.


Trencar, fins i tot les pròpies normes, en benefici de l’equip o de l’organització, és un exercici de valentia i de maduresa. Més enllà de les crítiques, que sempre existiran, un entrenador ha de saber per què fa les coses. I pensar en aquests tres equilibris abans de decidir, ajuda a encertar més. Encara que no sempre. Afortunadament.

128 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

Comments


bottom of page