top of page
  • Xavier Garcia

Pares i mares en el bàsquet base

Des de fa anys, de fet des que em recordo entrenador, la relació amb els pares i mares és un dels principals reptes, i en moltes ocasions, també una assignatura pendent. Començo parlant de mi, i de fet sempre ho intento, per evitar generalitzacions. Tot i que segur que molts us podeu sentir identificats.


I vull posar focus en el concepte “relació” i no posar el focus en ningú com a problema. El problema ens afecta gairebé a tots, i normalment és per manca de recursos comunicatius i relacionals. Ens acabem enrocant. Per qualsevol problemàtica que vulguem abordar hauríem de poder fer equip entre els adults. Si ho pensem bé, és una paradoxa que demanem als nens que juguin en equip, i en canvi els adults, no en som capaços. Segurament si no parléssim tant d’equip i nosaltres treballéssim en equip, els nens i nenes ens imitarien (cosa que ara mateix fan, imitar-nos en el nostre individualisme).


No em considero exemple de res, això per davant, com sempre. Jo sento les dificultats que sentim gairebé tots en aquest aspecte. I a vegades tinc ganes de fer coses per avançar però no trobo el moment o sento por perquè penso que hi ha uns hàbits, una manera de fer, en general, que dificulta a anar més enllà de saludar-nos educadament, i comunicar l’estrictament necessari. Hi ha la cultura bastant instal.lada, que pares i entrenadors no han de parlar, que per això hi ha el coordinador, per exemple. Jo crec que els entrenadors tenim una responsabilitat enorme. En sóc conscient i l’assumeixo. I sé que és impossible que tothom estigui content amb la meva feina. Al final, les famílies pensen en el seu fill, primer i en l’equip després i al final de tot pensen en l’entrenador (estant de sort).


Nosaltres els entrenadors, hem de pensar en l’equip, en cada jugador i les seves necessitats, en el bàsquet que volem i podem ensenyar, en gestionar un cos tècnic, una relació amb el coordinador i amb el club, etc.. I en molts cassos necessitem resultats per que es validi la nostra feina. Tenim una relitat complexa, mal remunerada i poc prestigiada. Això si, un estímul únic per créixer.


No obstant, sincerament, jo empatitzo amb els pares. Sé que per ells el que més estimen al món, és d’alguna manera a les meves mans, i obviament esperen el millor. Esperen que confii, valori, recolzi, potencii al seu fill. Segur que comprenen que és gairebé impossible que 12 jugadors se sentin així alhora. Però una cosa és la comprensió de la situació i l’altra és l’implicació emocional que dificulta moltes actuacions.


Jo no aspiro a ser just, ni infal.lible com entrenador, doncs com a persona tinc les meves virtuts i defectes. Tinc caràcters amb els quals sento més afinitat que altres. Tinc les meves manies, costums. Tinc les meves experiències, pors, somnis, expectatives. Lidero des d’aquesta complexitat. Al que si aspiro com entrenador, és a donar el millor de mi en cada moment. A ser transparent, honest i treballador. I a seguir aprenent cada dia. Penso que pertànyer a un equip, com a jugador, entrenador, pare o mare, és un espai de creixement personal únic. Diria que ara mateix és el millor, perquè ens presenta el real creixement personal, que apareix només en relació amb altres. La gran sort és que l’aprenentatge no depèn exclusivament de l’entrenador, ni dels pares, ni dels nens. És el propi context que ho genera. El que si podem fer els actors és afavorir-lo. Per això vull compartir 3 idees/reptes de desenvolupament per cadascun dels actors. Això si, partint d’una premissa bàsica: tots fem el que fem el millor que sabem i podem en cada moment. Ningú fa res “malament”.





Entrenador@s


Apertura, a formar-se, a créixer personalment, a millorar el seu lideratge, capacitat comunicativa, poder ser cada cop més clars, amb respecte i exigència.


Humilitat, per saber que no sabem, per estar permanentment oberts a canviar coses, a qüestionar el que fem sense qüestionar-nos a nosaltres mateixos.


Legitimitat per viure aquesta passió. Per ser imperfectes, per il.lusionar-nos i frustrar-no, per ser prou valents per afontar el repte diari que significa entrenar, tot i saber que no en sabrem mai prou.




Jugador@s


Responsabilitat, per fer-se càrrec de tot el que depèn d’ells. No buscar excuses ni culpables per totes les situacions incòmodes, que són peatges que cal passar per assolir els somnis.


Emocions. Acceptar-les, entendre-les, i aprendre a aprofitar-les. Si tinc ràbia, com la transformo en energia positiva. Si quelcom em fa por, com aprofito per treballar més i millor. Si estic frustrat, com aprofito per reflexionar, i replantejar-me com estic enfocant les coses. Etc..


Comunicació, amb els pares i entrenadors per demanar el que necessiten, expressar els seus dubtes, i també agraïr i demanar disculpes.




Pares i mares


Paciència, deixar que el temps i les experiències es vagin donant, al seu ritme.


Confiança en el seu fill/a i en el propi procés. Veure’ls com a complerts, creatius i plens de recursos. Encara que ens sembli que no, l’única manera de superar dificultats és afrontar-les, no que hi hagi algú que les elimini. També confiar en les persones que estan a càrrec de l’esportista. Sobre-protegir, tot i fer-se des de l’amor, és el contrari. Inconscientment donem el missatge que sols no se’n poden sortir. I sí! Se’n poden sortir!


Suport. Que vol dir, escoltar, animar, estar allà quan les coses són difícils, però sense la pressió d’haver de fer res per solucionar-ho. Estar present és més que suficient.



Com sempre, el que plantejo són invitacions. Idees basades en la meva experiència com entrenador, i també com a coach de famílies, esportistes i entrenadors. Les coses són complexes i això no és cap recepta màgica. Només que ajudi a reflexionar ja és un primer pas per mirar diferent, i pertant, actuar diferent. Mica en mica.


Salut i bàsquet!

410 visualizaciones1 comentario

Entradas Recientes

Ver todo

El G.P.S.

bottom of page