«És millor estar preparat per a una oportunitat i no tenir-ne cap,
que tenir una oportunitat i no estar preparat».
Les Brown.
Fa molt de temps que penso i comparteixo per xarxes que el bàsquet s’ha de separar el mínim possible per edats. Sobretot quan parlem del què cal o no treballar a cada edat. La distinció formació-competició és incomplerta. Bàsicament perquè sempre hi ha les dues coses. Un professional està en permanent formació i un nen de mini també competeix. Pertant hem de buscar una altra classificació, quan parlem de bàsquet base, independent de l’edat i més vinculada al nivell. Classificarem, doncs, el nivell mig-alt de l'equip en tres categories:
Social: cap possibilitat d’arribar a lligues mínimament competitives. Exigència baixa, concentració i ganes irregulars, compromís variable dins l’equip. Els objectius fonamentals són educar en valors de l’esport, que gaudeixin, i posar l’aprenentatge en qüestions bàsiques i no complicar-se la vida. Sobretot treball de bàsics corporals com equilibri, bilateralitat, domini de pilota, que els permetran gaudir més dels entrenaments i del joc en si mateix, perquè es veuran capaços de fer més. Estructures de joc simples. Estil de lideratge predominant és d’acompanyament i de bon rotllo. Molt adaptatiu.
Competitiu: no jugadors de nivell alt, però una certa habilitat, capacitats físiques i tècniques, i hàbits. Crear la cultura de l’exigència, del compromís i de la concentració, entenent que dependrà en part de la cultura del club i de l’història del propi equip. Objectius serien, aprofundir bàsics corporals, i en els fonaments tecnico-tàctics bàsics. Estructures de joc intermitges, amb certa orientació i estratègia, i amb el valor ordre també progressiu. En aquest nivell la feina de l’entrenador marca més diferència doncs, com a nivell intermig que és, té molta oscil.lació. Un treball ben enfocat crea jugadors molt competitius i pot ser que algun destaqui i passi al següent nivell degut a un canvi físic o d’entorn. Un treball mal enfocat baixa de nivell al grup amb facilitat. Estil de lideratge equilibrant cuidar-exigir.
Alta competició: Equips de preferent (no tots els jugadors, però si tots els equips). La competició marca l'exigència. Aqui la majoria ja no poden arribar si no ténen uns mínims elevats de bàsics físics i de fonaments. El desenvolupament tècnic s’aborda amb entrenaments individualitzats complementaris. El treball central, doncs, passa a ser dels tecnico-tàctics des de l’1x1 als més complexes. Amb total transferència al bàsquet que veiem per la TV, per entendre’ns. Qualsevol sistema es composa d’una combinació, amb una seqüencia creativa de l’entrenador o replicada d’altres, dels elements que cal aprendre i dominar durant l’etapa preparatòria (i no tant, formativa). És important enfocar-nos en que l’escenari de model de joc que plantegem no és el fi, sino el mitjà, perquè crea la necessitat d’aprenentatge tecnico-tàctic específica en espai-temps i amb plena transferència. Així, per dominar el bloc directe necessitarem aprendre molts aspectes específics. Pertant tenim molt més clar el sentit de cada aprenentatge, la qual cosa l’accelera, sens dubte. Aquest nivell es diferencia principalment en el potencial i la velocitat d’aprenentatge. Estil de lideratge: exigència comunicativa, conceptual i conductual, sense deixar de cuidar, per suposat.
Els límits entre els tres nivells són líquids, dinàmics. I la complexitat és múltiple. No busco ser categòric, contemplo les excepcions, però entenc que aquesta divisió pot ser una bona pauta per a tenir clar d'on partim, pertant necessitem una bona diagnosi abans de planificar objectius, exigència i continguts de treball.
La paraula preparació, pertant, té sentit i simplifica la pregunta: Quins continguts hem de treballar?. La resposta és: els que es trobaràn en molts pocs anys o mesos. El pitjor entrenador no és el que sap menys bàsquet, sino que és el que no sap on són els seus jugadors, i cap on apunten els seus futurs i les seves motivacions. Pertant jo he de saber distingir si entreno un equip competitiu, social o d’alta competició. I adequar els objectius de treball i l’exigència a això, no al que "toca" per l'edat, a mi em fa gràcia treballar, o el que a mi m’agradaria entrenar en el futur. Si em toca entrenar un equip social i l’entreno com un competitu, o si em toca un competitiu i l’entreno com un competitiu màxim, m’estaré equivocant. Encara que jo domini els conceptes tecnico-tàctics, si els meus jugadors no tenen uns minims alts de bàsics i de fonaments, els estaré portant a ells i a mi, directes a la frustració.
Distinció Equips i Jugadors
Cal tenir en compte també, que si parlem que el nivell mig-alt del grup defineix el tipus de treball, això implica que en tot equip hi ha els que despunten per dalt i per baix. El jugador que està per sota del nivell mig-alt de l’equip o de la competició, és el que s’haurà d’espavilar, i adaptar. I saber que si vol estar en aquest nivell li tocarà fer un esforç extra. I sempre podrà decidir donar un pas enrere, si vol tenir-ho més fàcil. Pel que fa al que despunta per dalt, o bé entrena amb equips d’edat superior o l’hem d’orientar a un canvi de club. Busquem, com sigui, generar-li un context on pugui trobar el seu límit de treball.
Un exemple d'alta competició
En el meu cas actual, com entrenador cadet d’Alta Competició, l’objectiu és que els meus jugadors estiguin el millor preparats possible per jugar amb el màxim tipus de bàsquets i d’entrenadors possibles. Això passa per quatre idees:
1.- Exigència màxima: sempre serà més fàcil adaptar-se a menys exigència, que a l’inrevés.
2.- Coneixement de tot el ventall tecnico-tàctic i estratègic possible.
3.- Mentalitat competitiva màxima en tot moment.
4.- Hàbits disciplinaris, d’auto-cura, de treball físic, responsabilitat, escolta...
Perquè penso tot això? Molt senzill, perquè vinc del bàsquet professional, i tinc clar què marca la diferència a l’hora de poder jugar (primer, poder entrenar!) a un nivell o un altre. El límit dels jugadors amb talent i potencial sempre és la seva preparació, o no. Com assumeixen l’exigència, el seu coneixement del joc, els seus hàbits, i la seva competitivitat. Aquestes quatre coses són imprescindibles. Després hi ha els superclasse que no depenen de quasi res. Però aquests són la minoria, que “no necessita entrenadors”. Hem de pensar en els molts i molts que, ben entrenats, ben preparats, poden arribar al límit del seu potencial, i en algun cas, fins i tot superar-lo.
La idea, en aquest blog, serà anar desgranant aquesta primera introducció. Espero les vostres aportacions i difusió si el considereu interessant!