top of page
  • Foto del escritorXavier Garcia

Sacsejada o Agonia

Després de dos anys entrenant el Cadet Preferent del Sant Josep de Badalona, que m’ha permès tornar a connectar molt directament amb la realitat del bàsquet base, observo una desorientació bastant important que m’agradaria compartir amb aquest text. Obviament no agradarà a molta gent, tampoc és la meva intenció. Mai ho ha estat.


Des de la meva perspectiva hi ha tres grans focus de desorientació ara mateix al bàsquet base.


1.- Formats de competició nocius. Són la clau i l’orígen de tota la disfunció. Des de petits, estem lluitant per mantenir o guanyar categories, perquè això ens permet retenir o fitxar talent. Aquesta prioritat, ens dificulta enormement l’orientació de treballar amb el que tenim per millorar-ho. Això afecta a clubs, pares, entrenadors, i jugadors. Jugadors només pensen en estar a una millor categoría, que NO és sinònim de millora i satisfacció, a no ser que sigui realment la teva categoría. Entrenadors pensen en guanyar per optar a entrenar als millors equips i clubs. Clubs en fitxar per tenir les millors categories. I pares, en portar els nens a les millors categories.


2.- InConsciència Social i Política. Avui en dia, per un nen o adolescent, pertanyer a un equip de bàsquet o de qualsevol esport és un espai únic de desenvolupament de la personalitat en comunitat. Presència total, i necessitat d'interacció humana. I si, no em poso transcendent... és que és aixi. Únic moment on estan sense mòbil!! I no es poden amagar, i afronten reptes, frustracions, comunicació, aprenen a compartir, a esforçar-se, a no posar excuses... I tot això no ho valorem els adults. No es destinen recursos públics.


3.- Confondre Formació amb InFormació. InFormació és treure's títols, veure videos i jugades, exercicis, etc... Formació és debat, experimentació, escoltar mestres, qüestionament, repte, introspecció, supervisió.




Propostes d'Orientació


1.- Professionalitzar la feina d'entrenador. Entrenar hauria de ser una feina molt millor pagada, i pertant, amb un criteri d'exigència molt més alt. S'hauria de professionalitzar, amb intervenció directa de les administracions, com un apartat més del sistema educatiu. Menys entrenadors als clubs, i més professionals, podent-se treure un bon sou, portant diversos equips, i els més joves, com en contracte de pràctiques. Si estàs ben pagat i ben preparat, fas la teva feina, al teu club ("empresa"), amb un contracte, i una pertinença. Això permetria als clubs orientar també plans de carrera pels entrenadors, com en qualsevol organització. I a l'entrenador, estar molt més enfocat al seu creixement.



2.- Reformular la competició. La meva proposta seria fer només tres nivells. Un nivell preferent-alta competició, amb els clubs que tenen seniors EBA en endavant. És a dir, estructures de competició màxima en totes les categories. Un segon nivell, de competició, amb equips que tenen seniors a lligues fe la FCB, i un tercer nivell, social. Clubs-Escoles que no tenen senior.

No hi ha ascensos i descensos, simplement els jugadors que destaquen del nivell inferior podrien ser captats pels nivells superiors, però no per guanyar categories. Si el club a nivell senior es mou, també es mouen els equips inferiors. Això donaria molt més sentit de pertinença, i justificaria invertir en unes direccions tècniques i uns entrenadors enfocats a la seva formació i a la dels seus jugadors.



Sé que és utòpic. Però jo personalment ja estic cansat d'escoltar crítiques i queixes que realment són la punta de l'iceberg, d'una desorientació sistèmica que s'ha de replantejar de dalt a baix... o seguir amb el que hi ha... Això si, el futur del bàsquet serà el 3x3 o altres formats on els únics entrenadors que viuran d'això seràn els que treballen les filigranes. Sacsejada o agonia.

1034 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

Comments


bottom of page