“L'eina més educativa que he tingut jo ha estat a través de l'esport. Allà he après a acceptar la derrota, que un altre és millor, a aixecar-me després de no haver fet bé les coses, esforçar-me per fer-ho millor”. Josep Guardiola
Escric aquest post en calent, després d’una derrota dolorosa. I ho faig perquè aquest blog té una vocació de servei cap a l’entrenador i cap el bàsquet base en general. Entrenar també és afrontar dies com aquest. On res funciona, on l’entrenador ha de gestionar unes hores complicades. On entren moltes emocions barrejades. Frustració, enfado, tristesa, dubte, culpa, vergonya.
On existeix el debat intern entre ocupar-se amb una altra cosa per oblidar, o encaparrar-se en buscar explicacions, solucions. He viscut això moltes vegades. I això també és entrenar. Entendre que aquests moments existeixen i convé aprendre a portar-los el millor possible. Res del que “saps”, compta. O si.
No sempre és igual, a vegades hi ha deixadesa de l’equip, a vegades el rival és molt superior. A vegades el desencert desconcentra a tothom, incomoda, et fa entrar en una espiral negativa on tot el que podria anar bé, va malament. A vegades, totes elles, parcialment.
El que vull aportar és una idea de procés. Les fases no es poden saltar. Fins que no tinc la primera solventada, no funcionarà la segona.
La primera, acceptació de totes aquestes emocions. #shithappens ... Pels entrenadors i jugadors, el dia de partit és un lloc on posem il.lusions, a vegades, com avui, moltes. Sabem de la dificultat però confiem en que tot sortirà bé. I no és així. Si no vols patir no entrenis o no juguis. Si no tens passió no t’afectarà. És el moment de connectar amb el privilegi d'entrenar, com a estil de vida. Fase de consciència.
La segona, responsabilitat i aprenentatge. No entrar en excusa o culpabilització pròpia o als altres. Aquests mecanismes són reactius i normals, quan no hi ha acceptació. Sempre he pensat que quan un equip rendeix per sota del que un espera és que alguna cosa no has fet bé com entrenador. El problema és que no saps què, perquè si ho sabéssis ja ho hauries fet diferent. En el meu cas, assumir la responsabilitat passa per identificar que el plantejament no ha estat el millor, que les rotacions i decisions en calent, tampoc. I que podia haver trobat millors solucions comunicatives i estratègiques per redreçar el rumb. Llavors, amb dolor, però amb perspectiva, em poso a contestar aquests interrogants. Després, a partir de les respostes a la responsabilitat individual com entrenador, ve el moment de fer una bona diagnosi de les responsabilitats individuals dels jugadors, i treballar-les de manera constructiva, no com a retret. Fase de claredat
La tercera, connectar amb la resposta a donar la següent setmana i el següent partit. Fer un extra esforç, per poder-lo també exigir. Preparar bé la setmana tàcticament, planificar bé la càrrega, animar l’equip, responsabiltzar els jugadors, invertir temps en la comunicació (també escolta) global i individual per tornar a alinear l’equip. I tot això comença per reconèixer la pròpia responsabilitat. Això facilita que els jugadors assumeixin la seva. I aprenguem tots del que ha passat. Fase d'acció.
I si, són dies de merda. Però sempre hi ha un partit més, després, per seguir somniant.
“El més meravellós de la meva professió és imaginar el partit que passarà demà. Amb els jugadors que jo tinc, amb aquestes eines que tinc, amb el contrari, que sé el que fa, somiar què passarà.”
Josep Guardiola