"Quant més dura sigui la vida per a un home quan és jove, més fàcil serà en el futur."
(Aleksandr Soljenitsyn)
Fa molt de temps que em preocupa la franja 16-21 anys en els jugadors de bàsquet. Crec que en el moment actual cobra encara més importància, des del punt de vista del lideratge que cal exercir en aquestes edats.
Avui dia ja està assimilat que cadascú és diferent i que hem d'aprendre a tractar les persones com necessiten ser tractades. També està exageradament present tot el que té a veure amb "tractar bé a la gent". Vivim en una societat que sobreprotegeix fins a límits sorprenents els menors. Els adults responsables sembla que tenim com a tasca principal evitar-los a tota costa sentiments de frustració. Però per a l'esport d'alt rendiment això no funciona. Les etapes cadet-junior, són els moments on, per fi, els nens/nenes han de trobar-se amb els límits, amb el codi, amb les normes, i amb que no tot ha de resultar còmode per ells. I els entrenadors d'aquestes edats han de ser més directes, clars, exigents i a vegades directament autoritaris, del que cap altra autoritat adulta ha estat fins aquell moment. La raó és clara, ells estan en un procés de construcció de la seva pròpia autoritat, i el que potser no sabem prou és que la millor manera de construir-la és aprendre a respectar la que els hi toca respectar: la de l'entrenador i la del bàsquet.
Un jugador ha de transitar aquests 4-5 anys (i si volem ser més específics, diria que ultim any de cadet i primer de junior), per un espai que decidirà si poden arribar al seu límit, o no. Arribar al teu límit no és gratis, requereix, abans, ara, i sempre, acceptar un context complexe, no fàcil. Han d'aprendre a frustrar-se i aixecar-se, a rebre injustícies i que a vegades no creguin del tot en ells. Han d'aprendre a fer-se valer però no per un dret adquirit, sinó per un mèrit, un merèixer amb la seva actitud i compromís. Han d'aprendre a fer renúncies, a acceptar, a afrontar reptes, i a no amagar-se quan les coses es posen difícils. Han d'aprendre a aprendre d'ells mateixos i de les situacions. Han de passar d'aprendre a jugar a aprendre a competir. Això és mentalitat.
Si no passen per la comprensió i acceptació d'una llarga llista de codis (disciplinaris, d'hàbits, d'esforç, de sacrifici, de comprensió del que vol dir estar en una dinàmica d'equip) per aprendre a relacionar-se amb l'autoritat i també amb els iguals. Si no passen per aqui, deia, no arribaran al seu màxim. I això no té massa discussió. Sempre podran seguir jugant on el seu talent els permeti. Però hauran perdut l'oportunitat de jugar on la seva mentalitat els permeti.
El límit de la mentalitat arriba molt més lluny que el límit del talent.