El millor que pots fer per tenir bones oportunitats en el futur és fer molt bé, cada dia millor, la feina amb l’equip que tens avui.
Una de les disfuncions importants és que, des de la manca de consciència, no pas des de la mala intenció, molts entrenadors tenim la idea d'ensenyar el que sabem, enlloc d'ensenyar el que necessiten aprendre. Llavors, hem de passar d'aprendre moltes coses noves i entrenar-les, a preguntar-nos què necessito aprendre jo per ensenyar al meu equip actual, allò que necessita aprendre.
Seguint amb el primer post d’aquest blog, el plantejament de deixar de parlar de “formació” com un tot, a separar el treball de base en tres nivells, no és gens còmode, però crec que és un bon cami per millorar la qualitat i també de donar bona resposta a totes les motivacions.
Representa un repte comunicatiu. També de compensació econòmica. No tots els equips són iguals, ni han d’entrenar el mateix volum, ni han de tenir les mateixes normes de disciplina, exigència, etc... Però si que tots mereixen el mateix respecte i sobretot una adequada qualitat de treball diari, d’acord amb el seu nivell actual i els objectis a assolir.
Per què és tan important identificar com entrenador i fer conscient l’equip i cada jugador del seu nivell actual? Imagina que vols anar a un lloc del mon, i poses al GPS aquesta destinació però no poses punt d’inici. No té sentit oi? “
...No, és que a cadet s’han de treballar tal cosa i no es pot treballar tal altre...” Això implicaria que tots els cadets surten del mateix punt i han d’arribar al mateix punt? No té cap sentit. Per tant, si seguim amb la metàfora del GPS, necessitem reflexionar i invertir temps en la diagnosi dels jugadors i l’equip, és a dir, en identificar el punt de partida. A continuació proposo algunes mesures de diagnosi, no totes aplicables a totes les realitats.
· Exercicis “test” de bàsics corporals de bàsquet (equilibri, bilateralitat, relació amb la pilota i relació amb la cistella) i dels fonaments (bot, finalitzacins, passada, tir, defensa) amb els seus ABC corresponents.
· Converses per clarificar motivacions, interès, compromís, tant dels nens com de les famílies.
· Proves físiques, de més simples a més complexes per evaluar la condició i la projecció dels físics dels jugadors.
· Una primera setmana de treball per veure’ls a pista com equip, al marge dels exercicis test. És a dir, veure com competeixen 1x1, 2x2, 3x,3 etc..., i el nivell d’hàbits de treball que tenen, i també les diferències individuals en aquests factors.
Aquestes són idees, segur que se te n’acudeixen altres. La qüestió és invertir l’ordre de les coses. En lloc d’agafar la pretemporada com un moment de ficar i ficar continguts i seguir una planificació, que sigui un moment de presa de consciència general del punt de partida. Per després definir millor objectius i traçar la ruta col.lectiva i les rutes individuals.
I ara intentem portar això auna realitat, els equips desanivellats. Entenent que això és una problemàtica, buscar una solucionàtica. Es a dir, no una solució únca, sino un conjunt de solucions. Aqui van unes idees:
Primer, refer-los no per edats, sino per nivells.
Imaginem un bloc d’edats cadet i junior, de 14-17 anys. Segur que podem fer 4 equips, no literalment amb les edats. Podem fer un equip cadet A amb els millors de les dues generacions i el Junior A amb els millors de les dues generacions. Potser el millor cadet de primer any, pot jugar a junior de primer any. El millor cadet de segon any pot jugar a junior de segon any... buscar fórmules creatives que permetin
Segon. Número de fitxes.
Equips A amb 10 fitxes o 9, i equips B amb 12 per garantir que els que destaquen, tinguin ja planificadament, una sortida setmanal a competir amb un nivell més alt.
Tercer. Treballar junts part de la setmana
No ens importa treballar com equips tots els dies, sino garantir un entorn de treball que faciliti el creixement dels jugadors. Solapar entrenaments, que alguns jugadors facin part amb un equip i part amb l’atre. Fer treballs conjunts per estacions de treball tecnico-tàctic, ajustant els grups als nivells de cada fonament. Per exemple quan treballem tir, establir uns grups. Quan treballem dribbling, altres grups, etc...
Quart. Divendres, entrenaments d’equip.
Cdascú entrena amb l’equip on competirà el cap de setmana.
Cinquè. Diferenciar exigència, càrreges extra físiques o tècniques, continguts de tàctica col.lectiva... Potser d’aquests 4 equips en podem tenir 2 de socials, un de competició i un d’alta competició (veure post anterior). Potser un grup de jugadors té entrenaments físic abans de la pista i altres no. O uns tenen dos dies de físic i altres un, amb objectius diferents. Potser podem posar 15 o 30’ extres de treball tècnic per alguns jugadors abans o després de l’entrenament, o a altres hores (matí abans del cole, migdia...)
Aquestes solucions no són les úniques possibles. La idea en aquest post és ajudar a obrir la ment a l’hora de crear les dinàmiques internes de club. Si els objectius estan clars, tot és possible. Llavors cal comunicar tot molt bé a tothom. I sortir de la idea que tothom ha de ser tractat igual, per la idea de que tothom ha de ser tractat de la manera que millor li anirà.